Forn La Barceloneta

Sóc Carme Lacasa i Garcia, nascuda a Figueres, tinc vuitanta anys i intento fer una mica d'historia, sobre la nostra industria familiar, dedicada a l’elaboració de galetes, pastes seques i molta diversitat de productes de pastisseria, la qual ha perdurat, durant més de cent anys, fins a l’actual cinquena generació. El fet documentat de la seva existència centenària es situa l’any 1.885.

El meu avi Francesc Lacasa i Font, per circumstàncies econòmiques del moment,era a primers del segle xx, deixà el seu ofici d'ebanista i passà a treballar amb Pere Llobet Pascual, marit de la seva germana Manela i que feia uns anys havia obert una petita pastisseria a Figueres, amb caire molt rústic, però sigui que era molt bon operari, es feu una bona clientela. Un temps després, quedà vidu i molt trastornat, sembla que era un home molt inquiet, deixà el negoci al seus cunyats i marxà de Figueres. Estaven establers al carrer Barceloneta, no. 26.

Des de la meva infantesa, havia sentit explicar el canvi d’ofici del meu avi, però mai li havia donat la importància que després de gran he reconegut, doncs en realitat va estar poc temps, treballant sota l’ensenyament del seu cunyat, com a mestre pastisser. Crec que era un home de més de trenta anys, quan va integrar-se al nou ofici, i el va aprendre a fons, amb tota perfecció i amb la diversitat de productes que elaboraven, és per admirar. Actualment, es segueixen fent quasi totes les especialitats d’aquella època, traspassades curosament de generació en generació: Un gran assortit de pastes seques, borregos , secalls, torradetes, melindros, modernistes, carquinyolis, rosquilles, ametllats, cocos, cubans, panellets per la setmana de Tots Sans, neules i gran varietat de torrons, tortells entorxats i de massapà per les festes nadalenques, flaones i coques de greixons en les seves diades, bunyols durant la quaresma.

A la tardor es feia la crema de codonys, el dit "membrillo" que es venia durant tot l’any i es confitaven tota classe de fruites, que necessitaven per diferents especialitats. Tot això es pastava i s'elaborava a mà. S’ajudaven solament d’una màquina, amb una roda enorme i una maneta per fer-la girar, necessitaven una gran força corporal. Jo encara recordo aquesta màquina, era per triturar els fruits secs.

El record que jo tinc del meu avi es d’un home metòdic, ordenat, poc comunicatiu, autoritari, contrari a les modernitats, com per exemple, anar introduint maquinaria per estalviar-se esforç humà. La primera màquina de pastar que compraren els fills, quan ells ja regentaven el negoci, al principi, no la volia veure funcionar. Després si quedava embadalit. Malgrat tot, ell fou el gran pilar, en la que es basa la nostra industria actual.

El meu avi Francesc, junt amb la seva esposa Teresa Solanes i més tard, amb els dos fills que aleshores, eren molt joves, seguiren endavant, superant segurament moltes dificultats.

La meva àvia Teresa fou una gran dona, humil,treballadora, sociable i oberta, sempre en gran relació amb els clients. Fins l’últim moment de la seva vida, mori als 88 anys, ajudava amb una feina molt especial. En aquella època, tota la fruita seca, ametlles, pinyons i avellanes que necessitaven per l’elaboració, era trencada a mà, d’una a una: Es trencava sobre un peu de ferro i amb un martell, es picava la fruita que s’aguantava amb dos dits i el gra havia de quedar enter. Després es separava de la clofolla; es feia sobre un gros garbell i es triava acuradament. Era molt laboriós, ella n’era una experta. Actualment encara hi ha persones que la recorden fent aquesta feina delicada.

Tornant a l’ordre cronològic dels fets, al 1.921, traslladaren la botiga i l’obrador, al no. 18 del mateix carrer Barceloneta, amb moltes millors condicions de local, però amb molta senzillesa. L’instal-lació contava amb un forn de llenya, ubicat a la mateixa botiga, així els compradors podien veure com la pala del forner, es movia amb destresa, entrant i traient les pastes del forn, per la seva cocció i gaudint el mateix temps, d’una aroma deliciosa que s’escampava per tot l’establiment. Era com un petit espectacle i d’aquí ha perdurat a través dels anys, el nom de < Forn La Barceloneta >, que la clientela li donà i que nosaltres hem mantingut.

La segona generació

En aquesta època els fills de Francesc Lacasa, Gerard i Enric, ja feia anys que treballaven amb ell.

A l’any 1.923 en Gerard, el meu pare, es casà amb Maria Garcia Majoral, i la meva mare igual que l’àvia va ésser un altre puntal importantissim, en el negoci familiar.

Jo vaig néixer l’any següent. Van passar uns anys tranquils, fins que esclatà la guerra civil. Amb molta precarietat continuaren fins el febrer de 1.938 quan un bombardeig ho destruí tot, ocasionant la mort del meu únic germà, un nen d’onze anys, i dues germanes de l’avi. Després de la tragèdia, completament desmoralitzats i amb falta de recursos econòmics, tots creien que no podrien reeixir mai més. Però un cop finida la guerra, a l’agost de 1.939, els supervivents de l’antiga activitat, amb molts sacrificis i amb tenacitat, obriren un modest establiment al carrer Muralla no. 1, cantonada al carrer Barceloneta. Llavors jo tenia quinze anys i vaig valoràr molt, el que el meu pare, va haver de lluitar per poder seguir el negoci endavant. Calia construir un forn anomenat d’escopeta, modern en aquells temps, i incorporar alguna màquina. Es van deixar les típiques balances de pesos per posar en el seu lloc, una balança automàtica. Tot eren novetats, però el problema, és que tot costava diners i això era el que mancava, però per contra, hi havia la seva gran tenacitat de seguir endavant, i amb estalvis i voluntat ho aconseguí.

El meu pare en Gerard Lacasa, estimava molt la seva professió, bon operari, ordenat meticulós, fou un home instruït, un gran lector, amant del progrés i de totes les innovacions. Sempre havia somniat tenir una gran indústria i els últims temps de la seva vida fou feliç, al veure que el seu besnét, que ja tenia vint anys, continuava a l’empresa, amb tot l’entusiasme d’un jove. Aleshores hi havia quatre generacions integrades a la industria.

El meu pare tingué una llarga vida, visqué fins a 94 anys i gairebé no deixà mai de fer quelcom. Era ja un octogenari avançat, quan encara preparava bunyols, quan tenien algun petit encàrrec d’aquest producte. A mi em sorprenia, com feia la proporció de la fórmula, segons la quantitat demanada pel client, sense equivocar-se mai.

L’any 1.985, centenari de la fundació del negoci, la Cambra de Comerç i Industria de Girona, ens guardonà, com a casa centenària. El meu pare, amb més de vuitanta-set anys, pogué recollir el premi personalment, radiant d’alegria; fou la recompensa a tants anys de treball.

La tercera generació

Jo vaig començar a ajudar a la botiga des de els quinze anys i fins a la jubilació, foren quasi cinquanta anys al peu del taulell.

L’any 1.946 vaig casar-me amb Pere Juanola Costa, procedent d’un àmbit ben diferent de la nostra activitat, però s’entregà a la feina, amb il·lusió i fermesa. Eren temps realment difícils de post-guerra, amb mancances de primeres matèries i amb inconvenients de tota mena, però amb constància i voluntat, jo vaig donar-li tot el meu suport, i no mirar mai les hores de treball que hi dedicàvem vam aconseguí, en el transcurs de les dècades, una gran transformació en les instal·lacions.

L’any 1.963 obrirem l’actual botiga, al carrer Muralla no. 21 i a primers dels anys setanta, la part d’elaboració fou instal·lada en una nau, al carrer Núria nº5, amb forns i maquinaria moderna. Havíem fet un gran pas. En aquesta època, ja comptàvem amb el suport del nostre fill Josep i la seva esposa Modesta Cortada.

El meu marit, en Pere Juanola, actiu i treballador, procurà obrir mercat fora del cercle empordanès, en que ens movíem comercialment; introduí molts canvis, va perfeccionar i simplificar sistemes d’elaboració en estris essencials, i no parà, exposant i parlant amb tècnics i mecànics, fins aconseguir una màquina especial per la nostra indústria, que ell considerava cabdal i que no existia en el mercat. Quan ho aconseguí fou per ell, la gran victòria.

La quarta i cinquena generació

L’any 1.986 fou traspassada l’activitat de < Fabrica de galetes > al nostre fill Josep Juanola Lacasa, el qual, quan encara era un infant, ja sospirava per poder ajudar a la feina. Els nou anys, com una cosa insòlita treia del forn, maniobrant la pala, amb gran destresa, tota una cuita de carquinyolis. Ho portava a la sang: era ja la quarta generació. Molt jove, començà a intercalar estudis i treball, doncs aquest, era la seva il·lusió i seguí l’aprenentatge, com qualsevol altre.

Es un treballador innat, que ha continuat la primitiva línia d’elaboració, de caire artesanal, introduint canvis que ha cregut convenients, seguint les noves tècniques, usant sempre matèries de gran qualitat, tal com havia vist fer als seus antecessors, pare i avi que foren els seus mestres. El resultat de tota la seva experiència, permet oferir els clients, un extens assortit de productes, especialitats de pastes seques, rosquilles, melindros, bunyols, tortells, torrons, tot una gamma de sabors, de formes, de textures, que han estat creades, per fer les delícies dels paladars més exigents, amb un gust únic, exquisit i autèntic.

La seva esposa Modesta Cortada, es titular de la botiga, des de la meva jubilació, el 1.989, però ja feia anys, que regentava la part comercial de vendes al detall i al major, amb molta activitat i seguint la tradició de l’empresa, on les dones hem sigut puntals importantíssims del negoci, amb la seva relació i el bon tracte amb els clients. A més durant molts anys, ha sigut l’encarregada de la comptabilitat, havent d’adaptar-se a la tècnica dels ordenadors, cosa que li exigí una gran dedicació.

El nostre fill i la seva esposa, compten actualment, amb el suport del seu fill Jordi Juanola Cortada, cinquena generació. Jove dinàmic i emprenedor, que amb la seva joventut, aporta tot l’aire nou, que ara es necessita en una empresa, però amb molt respecte i apreci pels vells temps. Ell és el qui ha fet l’expansió comercial actual, sortint del àmbit purament comarcal d’anys enrere, a uns nivells molt més importants i sempre amb nous projectes de cara al futur. Ha sabut obrir, amb molt d'èxit, una venta especial de bunyols, un article molt típic de casa nostra, manufacturant-los i coent-los de cara els clients, en fires artesanes i mostres gastronòmiques de prestigi. Té un do especial per tractar els clients i obrir nous mercats. Es admirable, com desenvolupa les seves idees; actualment està engrescat en un d’aquest projectes i el tira endavant amb entusiasme i vitalitat, que és d’admirar. A vegades a mi, amb la mentalitat dels meus anys, em sorprèn la seguretat en que exposa els seus plans, admiro la seva intuïció comercial, però m’espanta una mica; no obstant això, li dono suport, i li desitjo tots els èxits possibles i em sento orgullosa dels seu dinamisme i de l’esperit de superació que l’impulsa. Endavant Jordi!

Aparador

carquinyolis

Anar-hi

llacets

Anar-hi

Teules

Anar-hi

VISTA 360º

Ruta dels Emblemàtics
Museu Virtual

Guía online dels establiments emblemàtics

Sala Exposicions

De tota la vida. El Comerç emblemàtic de Barcelona

Canal YouTube
Canal YouTube